Els enginyers homenatgen Emili Viader, un dels descobridors de la potassa a Súria

mines

L’Auditori Pompeu Fabra de Barcelona va acollir l’acte sobre Emili Viader | EIC

L’Auditori Pompeu Fabra de la seu de la Via Laietana dels Enginyers Industrials de Catalunya va acollir ahir al vespre l’acte homenatge Emprenedoria i enginyeria al segle XX: Emili Viader i Solé (1872-1943). La jornada va estar organitzada per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya i la Demarcació a la Catalunya Central dels EIC, amb la col·laboració de Geoparc de la Catalunya Central i l’Arxiu Històric de Cardona.

Jordi Renom, president de l’Associació dels EIC, va donar la benvinguda a l’acte i va posar en relleu la importància que té homenatjar perfils com el d’Emili Viader i Solé: “Des de l’Associació volem contribuir a que les recerques d’enginyers que han marcat un abans i un després en el nostre col·lectiu siguin reconegudes i no quedin en l’oblit”. Per la seva banda, Josep Canós, degà del Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya, va reconèixer “la cabdal aportació al desenvolupament econòmic, industrial i social que el descobriment de Viader va suposar per al conjunt del país”.

En l’acte també hi van intervenir Mireia Fèlix, presidenta de la Demarcació a la Catalunya Central dels EIC; Josep Canals, president de Geoparc de la Catalunya Central; i Andreu Galera, historiador i director de l’Arxiu Històric de Cardona, qui va glossar algunes de les facetes de la polièdrica trajectòria d’aquest enginyer industrial.

La jornada també va comptar en la presència de Carles Viader, besnét d’Emili Viader, qui va exposar que el seu besavi va ser “un home avançat al seu temps que va voler industrialitzar una explotació ancorada en el passat” mitjançant la seva connexió ferroviària amb Barcelona i la Seu, la construcció de plantes de sosa per l’aprofitament de les sals de rebuig i, en especial, la recerca de les sals potàssiques.

Emili Viader i Solé

Emili Viader i Solé (Barcelona 1872 – Palma 1943) va obtenir el títol d’enginyer industrial per l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. El barceloní va arribar a Cardona, acompanyat de la seva família, l’estiu del 1900. En aquell moment, l’antic administrador de les salines de Cardona havia mort i la duquessa de Tarifa, vídua del duc de Medinaceli-Cardona, en buscava un de nou.

Va ser un home avançat al seu temps que va voler industrialitzar una explotació ancorada en el passat mitjançant la seva connexió ferroviària amb Barcelona i la Seu.

Entre el 1900 i el 1911 va treballar per millorar l’aprofitament de les salines amb nous plans d’explotació i producció industrials, que intentaven superar la mentalitat rendista de la casa ducal. Segons els documents que l’arxiu cardoní va recuperar l’any 2009, Emili Viader va proposar dues vegades (el 1902 i el 1906) a la casa ducal de Dénia i Tarifa, l’aleshores propietària de les salines cardonines, la recerca i explotació de la potassa a imitació del jaciment alemany de Stassfurt. Tot i l’actitud passiva dels ducs, Viader va abandonar l’explotació tradicional en superfície de la sal i va introduir la mineria subterrània amb l’objectiu de trobar potassa.

La passivitat de la casa ducal va fer que Viader busqués suport financer en altres bandes. El 1911, un any abans del descobriment de la potassa a Súria, es va associar amb René Macary, un comerciant de Bordeus que exportava sal de Cardona a l’Àfrica subsahariana, per formar la societat Macary i Viader.

A finals de 1912, Macary i Viader van demostrar que les sals que s’extreien d’un pou miner obert a la zona d’El Salí de Súria eren potàssiques, i es va convertir en el primer jaciment de potassa descobert a tota la Península Ibèrica.

Tot i això, Viader va tenir un altre puntal econòmic i sentimental, la seva esposa, la cardonina Josefina Sitjes, amb qui es va casar el 1906. Sitjes era filla d’un ric hisendat de Cardona que havia estudiat medicina. La seva mare també provenia d’una família de metges, els Combelles, emparentats amb els Casas i els Jover, de la Banca Jover, una aliança que els va obrir les portes de l’alta burgesia barcelonina. En els anys següents, els diners que Sitjes va heretar dels seus pares i dels seus oncles van servir per finançar una part de l’aventura del seu marit.

Vols compartir aquest contingut?
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInGoogle+share on Tumblr

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada