Antoni Gaudí

Gaudí (1878)

Antoni Gaudí, en un retrat de 1878. Fotografia: Wikipedia

  • Nom: Antoni Gaudí i Cornet (1852 – 1926)
  • Àmbit: Arquitectura | Llocs de culte | Descripció
  • Període: Any 1914
  • Text: Revista Ciutat any I, nº 5. Manresa, juny de 1926. | Text aportat per Josep Galobart Soler.

L’arquitecte i polític manresà Alexandre Soler i March va explicar a la revista Ciutat, el mes de juny de 1926, el viatge d’Antoni Gaudí i les seves primeres impressions a l’arribar a la ciutat de Manresa: l’estació de tren, el Pont Vell i la basílica de la Seu. La intervenció i els suggeriments de Gaudí per a la reforma de la façana principal de la Seu van ser assumits i van fer canviar els plànols inicials de Soler i March.

Tractant-se d’un encàrrec del bisbe amic i dilecte [Josep Torras i Bages], En Gaudí hi posà el major interès. Decidí anar a Manresa a veure el temple. Això, en aquells temps [1914], en què ell ja s’havia reclòs exclusivament a l’obra de la Sagrada Família, era quelcom d’extraordinari.

Quedàrem amb sortir a les vuit del matí i ésser de tornada a Barcelona el mateix dia per a dinar a casa, encara que fos a les tres de la tarda. Fou inútil insistir-hi: En Gaudí aniria de l’estació de Manresa a la Seu i d’allí novament a l’estació, sense prendre res ni veure res més.

A quarts de vuit del dia senyalat érem a l’estació del Nord de Barcelona els tres arquitectes susdits [Josep Font i Gumà, Josep Mª Pericas i Antoni Gaudí] i el qui escriu aquestes ratlles [Alexandre Soler i March]. En aquella hora ningú no tenia ganes d’esmorzar formalment. Però, en arribar a les deu a la nostra ciutat, entre l’aire fresquet del camí i la perspectiva de dinar a les tres de la tarda, se’ns desvetllà una gana invencible i decidírem d’anar al restaurant de l’estació. En Gaudí s’indignà: no hi hagué manera de fer-li entrar. De bon matí ja s’havia menjat unes quantes atmetlles o quelque futesa per l’istil.

Com un il·luminat sortí decidit de l’andana, respectuosament acompanyat per alguns amics que havien vingut a rebre’ns; i es dirigí riu avall cap al Pont Vell, que des del tren li havia cridat l’atenció. Una volta hagué examinat ço que queda de l’obra primitiva a la part baixa de les piles, digué amb fermesa, sense por d’equivocar-se: és del temps de Justinià, segle V.

En remuntar el riu fins ésser de nou a l’estació, on es reuní amb els companys que ja s’havien reconciliat amb el mens sana in corpore sano, s’informà de si es coneixien restos antics als volts de la Seu, de si s’havien practicat excavacions; i de tot de coses, que algú podia creure extranyes a l’objecte de la visita, però que ell les trobava molt del cas per tal de furgar en les velles intencions constructives.

I, cap a la Seu. Els canonges i beneficiats sortien, aleshores, del cor i vingueren a saludar-nos amb l’hàbit de tirat cardenalici privatiu de la històrica confederació catalanoaragonesa.

Aqueixa ostentació no impressionà gens ni mica En Gaudí, qui tenia com una dèria persecutiva als cabildes. En diferents ocasions li havia sentit dir que el de la catedral de Barcelona era acèfal. Si no l’hagués trobat amb el conegut aforisme castellà buenos canónigos y mal cabildo, ell l’hauria inventat en català.

Vols compartir aquest contingut?
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInGoogle+share on Tumblr

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>