Joaquim Baldrich

Baldrich, a l'Hostal Palanques

Joaquim Baldrich (a la dreta) a l’hostal Palanques de la Massana, d’Andorra. Fotografia: Maximus.

  • Nom: Joaquim Baldrich Forné (1916 – 2012)
  • Àmbit: Passadors i contrabandistes | Cròniques del franquisme
  • Període: Anys 1941 – 1944 | Segona Guerra Mundial
  • Text: Notícia al Diari Regió7, “Els àngels de la Guàrdia dels Pirineus” (19/01/2010)

Joaquim Baldrich era membre de la cadena que des de l’hostal Palanques de la Massana (Andorra) organitzava les xarxes d’evasió que van permetre a centenars de persones escapar dels nazis a tot Europa. Aquestes xarxes operaven a la frontera i els Pirineus. Fins a vuitanta mil persones van creuar els Pirineus de nord a sud fugint dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Baldrich era un experimentat passador que portava gent des dels Pirineus fins a l’estació del Nord de Manresa i ens descriu com actuava un cop arribava a l’estació del Nord i fins i tot va explicar a on s’amagaven les persones que acompanyava. Els grups de Joaquim Baldrich arribaven a Manresa per la fàbrica de la Pirelli i s’havien d’amagar als forats provocats durant dels bombardejos de la Guerra Civil, que hi havia al costat de la via del tren.

La cadena funcionava com un equip perfectament sincronitzat, en què cadascun dels membres tenia assignada una missió concreta. Un els recollia a la frontera francesa, un altre els passava per Andorra i un tercer els entrava per Espanya fins a Barcelona. […] Havies d’anar untant tothom… i era molt important no escatimar-hi diners. A l’estació de Manresa, per exemple, només es podien comprar un màxim de set tiquets, però jo arribava i deia: ‘trenta-dos, i posava un feix de bitllets damunt el taulell'; i deia: ‘el canvi per a vostè’. Ja ho entenien, ja… i problema arreglat!


Estació Manresa

Estació del Nord de Manresa, febrer 2016. Fotografia: Damaris Almodóvar

  • Nom: Joaquim Baldrich (1916 – 2012)
  • Àmbit: Passadors i contrabandistes | Cròniques del franquisme
  • Període: Anys 1941 – 1944 | Segona Guerra Mundial
  • Text: Bloc “Pirineos de Guerras”: Quimet Baldrich: el hombre de la bomba [22/12/2013] | Text traduït al català

Un altre recull molt interessant del passador Joaquim “Quimet” Baldrich, on explica com un estrany home que duia un maletí va passar per l’estació de Manresa. La carrera de Baldrich com passador guarda un detall que sobrepassa el costat més novel·lesc de la peripècia i el catapulta cap a la llegenda. Segons el veterà guia, mort l’any 2012, en una de les missions que li van encomanar, va ajudar a passar a un oficial francès, un home gran d’entre 65 i 70 anys, que caminava enganxat a un maletí que no deixava mai. Un estrany company de viatge que pesava més del compte.

L’excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l’estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat, en el mateix edifici que ocupava el consolat alemany, i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l’una de l’altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats.

[…]

De camí a Manresa ens vam aturar a dinar a una masia a prop de la Mansa. Vaig observar una peculiar maleta que era massa per al pobre home que la duia, pesava com un mort. I em preocupava perquè podia posar en perill a tota l’expedició. Però no hi havia manera de convèncer l’home, no permetia que la carregués ningú més. Així que li vaig fer entendre a un tal ”Ramon”, un australià que viatjava amb nosaltres i que parlava no sé quantes llengües, i que era la tercera ocasió que ajudàvem a creuar el Pirineu […] Li vaig explicar la situació i es va posar a parlar amb l’oficial francès. I el va convèncer amb l’argument que si ell no arribava al consolat, jo segur que sí que arribaria. Va accedir a que fos jo qui carregués la maleta, però abans em va fer jurar que si calia mataria per tal de que la maleta arribés al seu destí. Quan finalment vam arribar al consolat, el francès, el mateix cònsol i la secretària em van abraçar amb llàgrimes als ulls. Jo seguia sense tenir ni idea de què podia haver a la maleta. Va ser la secretària, que em coneixia, qui em va revelar el secret: aquella punyetera maleta contenia aigua pesada per a la bomba atòmica!

 

Vols compartir aquest contingut?
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInGoogle+share on Tumblr

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>