19 de març de 2024

Colònies industrials

PER LA PROPIETAT PÚBLICA DELS SALTS D’AIGUA DE LES COLÒNIES INDUSTRIALS

Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament de Catalunya
Jaume Serra i Carné, historiador

1. El fenomen de les colònies industrials

Les colònies industrials van ser un fenomen central i molt característic de la industrialització catalana. La colònia industrial constitueix una unitat de producció, un poble industrial, que es dedica a la indústria tèxtil cotonera, que generalment situada vora el riu utilitza bàsicament energia hidràulica, que té uns habitatges on viuen els treballadors, que disposa d’uns determinats serveis que satisfan necessitats de la població però també responen a l’interès per aconseguir l’estabilitat i el control de la mà d’obra. El conjunt està presidit per l’església i la torre de l’amo. Les relacions de producció i de vida social estan regides pel predomini absolut de la propietat de l’amo, els seus interessos i la seva particular idiosincràcia.

L’estudi de les colònies industrials s’ha incrementat en els últims anys impulsat per factors com la progressiva consciència del seu paper cabdal en la història de la industrialització, pel creixent interès per l’arqueologia industrial i també per l’afany de buscar alternatives a la crisi de les colònies industrials. Entre altres cal destacar l’obra d’Ignasi Terrades, la de Gràcia Dorel-Ferré i la de Pere Vall i Casas perquè amb les seves obres tot i tractar sobre casos concrets donen una visió i una interpretació molt àmplies, en part contraposades i en part complementàries, sobre el sistema de les colònies industrials catalanes. Darrerament el llibre de Rosa Serra i Lluís Casals ens ofereix una bona síntesi de les colònies industrials catalanes. (1)

2. Els orígens de les colònies industrials

Els orígens de les colònies industrials estan relacionades amb factors molt diferents que es relacionen entre ells. Els historiadors que han estudiat el tema normalment han ressaltat en les seves obres el protagonisme d’alguns d’aquests factors. Els factors que s’han destacat són els de tipus: 1) geogràfic com les característiques dels rius catalans on es van assentar les colònies; 2) energètics com la manca de carbó autòcton suficient i l’alt preu del forani; 3) demogràfics com l’existència d’una mà d’obra rural o artesanal per treballar a les colònies; 4) polítics com l’existència d’un estat espanyol que va protegir els interessos i les demandes dels fabricants; 4) ideològics com era l’aspiració de crear un model industrial paternalista o caciquista; 5) socials com era la intenció d’evitar els conflictes entre el capital i el treball per mitjà de l’aïllament geogràfic i el control ideològic, sindical i polític de la població treballadora; 5) econòmics com era l’interès per obtenir el màxim de guanys amb l’estalvi energètic i els baixos salaris de la mà d’obra; 6) històrics com era l’existència d’unes tradicions preindustrials que foren la base d’iniciatives industrials modernes, etc.

Val a dir que no hi ha pas unanimitat entre els historiadors sobre el paper que haurien tingut aquests factors en la formació i el desenvolupament de les colònies industrials catalanes. Alguns autors ressalten el protagonisme d’uns factors molt per sobre dels altres. D’aquesta manera les interpretacions sobre els orígens i el caràcter de les colònies varia segons els autors. Segurament que la majoria d’aquests factors són presents en totes les colònies si bé no en la mateixa intensitat. Cal tenir en compte que malgrat existir un context històric comú, la construcció, el desenvolupament i la vida de cada colònia va tenir unes característiques particulars. Cada colònia era un petit món.

3. Les lleis que van propiciar les colònies industrials

La creació de les colònies industrials es va fer seguint la legislació que els diversos governs liberals van anar disposant al llarg segle XIX. Amb la revolució liberal es formulen noves lleis sobre les aigües i sobre les colònies que van emmarcant el perfil legal i la constitució de les colònies industrials. Com a realment decisives cal esmentar les següents lleis.

Real Orden de 14 de març de 1846 que determinava que les aigües eren un patrimoni públic que es podia cedir als particulars. Els governadors civils tenien competències sobre el tema de les aigües. La privatització era fàcil: calia demanar una autorització acompanyada d’un projecte sobre l’ús que es volia fer de la concessió de l’aigua. La concessió era gratuïta i indefinida, també suposava importants exempcions fiscals tant per als establiments agrícoles com per als industrials. (2)

La llei de 21 de novembre de 1855 tracta sobre les colònies agrícoles que es pretenia estimular per afavorir la desamortització de les terres eclesiàstiques i comunals. També va acompanyada d’importants atractius fiscals. Tot i que anava destinada a fomentar colònies agrícoles també va servir per a regular i fomentar colònies industrials.

La llei de l’11 de juliol de 1866 sobre el foment de la població rural. Establia beneficis i exempcions fiscals als qui creessin nuclis de població: “No se impondrá contribución de ninguna clase a los edificios que formen caserías, ni a los que se construyan para cualquier profesión, industria u oficio, así como tampoco a los que vivan en ellos”. Altres beneficis eren la llicència gratuïta d’armes i l’exempció del servei militar per als pobladors. (3)

La llei de 3 de juny de 1868 és considerada la llei fundacional de les colònies industrials. Fa una refosa de les lleis anteriors i, si bé es refereix també a les colònies agrícoles, a l’article 25 esmenta expressament les colònies industrials com a beneficiàries de tots els avantatges de la llei: exempcions fiscals a l’estat i als municipis on radicaven, possibilitat d’exempció de l’onerós servei militar, permís d’armes, etc. (4).

4. La concessió del salt d’aigua

El procés que un fabricant havia de seguir per poder obtenir la concessió d’un salt d’aigua era tramitar un expedient per tal que li fos concedida la captació d’un volum d’aigua del riu amb la finalitat de moure la maquinària de la fàbrica que es volia construir. A l’expedient hi havia d’haver: 1) Una instància adreçada al governador civil de la província 2) Un projecte del salt que es sol.licita amb els plànols i la descripció corresponent. 3) L’escriptura de la titularitat dels terrenys que es necessitaven per a la construcció del conjunt.

Les condicions que el peticionari havia de complir si no volia perdre la concessió eren: 1) Les obres de construcció de la presa i canal s’havien de fer seguint el projecte presentat i aprovat. 2) L’aigua s’havia de destinar únicament a força motriu i retornar al riu sense modificació. “Tota la força hidràulica obtinguda hauria d’ésser destinada al moviment d’una fàbrica de filats i de teixits de cotó. El concessionari havia de tenir sempre en estat de funcionament la maquinària necessària per a poder utilitzar tota la força disponible, maquinària que havia d’ésser el més perfeccionada possible”. 3) Totes les obres s’havien de realitzar sota el control de la Jefatura de Obras Públicas i realitzar-se en un temps màxim de 3 anys. 4) “De no complir-se algunes de les condicions o terminis marcat, sempre que no es justifiqués, la concessió restaria invalidada”. (5) Aquestes condicions es poden comprovar fil per randa en totes i cadascuna de les concessions que el governador civil en nom de l’estat fa a les sol.licituds de salts d’aigua. Vegem alguns exemples.

En el cas de la Colònia Rosal, una de les primeres colònies industrials que es va establir el 1859, la Memòria del projecte dels germans Rosal començava: “Memoria facultativa acerca de las obras para la construcción de la presa, acequia y casa-fábrica que los Sres. D. Antonio, D. Ramon y D. Agustín Rosal y Cortina tratan de constuir a la orilla derecha del río Llobregat, término de la Villa de Berga, afin de utilizar las aguas del mencionado río, con objeto de dar movimiento a la indicada fábrica para hilados y tegidos de algodón … (6).

En la concessió del salt d’aigua que donaria origen a la colònia Vidal podem llegir fragments com: “Visto el expediente instruido en el Gobierno Civil de esta provincia a instancia de D. Ignacio Vidal y Balet, en solicitud de autorización para aprovechar aguas del río Llobregat en término municipal de Puigreig, con destino al movimiento de una fábrica de hilados y tejidos de algodón ..”. El governador feia l’aprovació de la sol.licitud d’acord amb els informes de la Jefatura de Obras Públicas. Entre altres condicions s’imposava: “5ª Queda absolutamente prohibido destinar el agua a otro uso cualquiera distinto del de fuerza motriz. … 6ª Toda la fuerza obtenida con el salto y volumen líquido que se conceden se empleará en el movimiento de una fàbrica de hilados y tejidos de algodón con sus accesorios … 10ª Esta concesión caducará si se infringe una cualquiera de estas condiciones o no se cumpen los plazos que en ella se fijan, salvo el caso de fuerza mayor debidamente justificada. (7)

La relació entre la concessió del salt d’aigua i la seva destinació a proporcionar energia motriu a la fàbrica està molt clara en totes les sol.licituds i en totes les condicions que les autoritats posen en fer la concessió. Per reforçar encara més aquesta relació hi ha el cas que quan es fan obres per augmentar la captació d’aigües i per tant el rendiment del salt com que hi ha més capacitat motriu aquesta ha d’anar aparellada a un augment de la maquinària de la fàbrica. Així es pot veure en l’autorització que el governador civil dóna per tal que Josep Viladomiu Montañá faci les obres “para reformar el aprovechamiento de aguas del río Llobregat que utiliza V. con destino a fuerza motriz en término de Gironella y aprovechar el mayor salto resultante de dicha reforma con sujeción a las condiciones siguientes … 5ª. El concesionario deberá aumentar la maquinaria de que dispone en su fàbrica y la fuerza de los motores que emplea en la proporción necesaria para aprovechar íntegramente la fuerza resultante del aumento de salto que se le concede.”(8)

Hi ha, doncs, una relació total entre el salt i la fàbrica, entre la capacitat energètica del salt i la capacitat productiva de la maquinària capaç de ser moguda. Pere Vall i Casas també comprova una relació entre la dimensió del salt i la població de la colònia. “Aquesta relació de 50-60 habitants per metre de salt brut pot tenir un cert valor indicatiu i és coherent amb la dimensió de la majoria dels salts (entre 6 i 10 metres) i la població de la majoria de les colònies (entre 300 i 500 habitants)” (9).

A partir de tot el que hem anat veient sobre la concessió dels salts d’aigua de les colònies industrials podem extreure algunes conclusions: L’aigua, el seu curs i, per tant, els salts d’aigua són patrimoni públic. Els poders públics fan la concessió d’un salt d’aigua amb unes determinades condicions. El salt permet la creació de la fàbrica de riu. El salt determina la capacitat energètica de la fàbrica.La capacitat energètica condiciona el nombre de fusos i de telers capaços de ser moguts, és a dir el tamany de la fàbrica. Si el salt condiciona la maquinària de la fàbrica també condiciona el nombre possible de treballadors que hi poden treballar. Si el salt condiciona el nombre de treballadors també condiciona les dimensions del poble industrial, de la colònia. Així doncs, el salt d’aigua és el fonament i la base de la colònia. La concessió del salt s’ha fet sempre amb uns objectius ben clars que assenyalen tant les lleis com els mateixos industrials quan sol.liciten la concessió: el foment de l’economia, la creació de riquesa a través d’una indústria que proporcionarà llocs de treball. Volem remarcar que l’atorgament d’aquest bé públic que és l’aigua, el salt d’aigua, sempre es fa sota unes condicions entre elles destaca que la finalitat de la concessió del salt no és altra que la de proporcionar energia motriu a la fàbrica que es construirà.

Destaquem dues coses bàsiques. Primera: l’aigua i el salt d’aigua són patrimoni públic que regulen les autoritats. Segona: la seva concessió es fa amb sempre amb la condició que la utilització del salt ha de ser per proporcionar energia a una fàbrica.

5. La crisi de les colònies industrials

Les colònies industrials com a unitats de producció han acabat el seu cicle històric. La vella industrialització i amb ella la indústria tèxtil cotonera fa anys que han perdut el paper destacat que havien tingut en l’economia. Les colònies tèxtils durant el franquisme es van anar gronxant entre el proteccionisme estatal, el paternalisme i la pèrdua d’iniciativa de la burgesia. El resultat va ser que les colònies es van anar paralitzant i envellint fins arribar a la mort que ja estava ben anunciada i que sobrevingué entre la dècada dels setanta i vuitanta del segle XX. El cicle havia durat uns cent anys.

Actualment es pot dir que les antigues colònies industrials estan totes tancades. Ens referim a l’activitat productiva que s’hi desenvolupava. Però també els serveis que hi havia estan gairebé tots tancats. Les treballadores i els treballadors de les colònies es van trobar a l’estacada de la nit al dia i s’han hagut d’espavilar com han pogut. En molts casos la marxa de la colònia ha esta l’única solució. La població que hi resta ha disminuït sensiblement i a més es tracta d’una població envellida. Davant d’aquesta situació tan greu no s’ha fet gairebé res. S’ha deixat que anés passant el temps, que les coses anessin passant com a inevitables. El govern català no ha tingut cap mena d’iniciativa que ajudés a salvar la situació de les poblacions de les colònies. Els amos de les colònies s’han limitat a desaparèixer d’escena sense buscar cap tipus d’iniciativa per reconduir l’activitat industrial. La degradació de les colònies ha estat progressiva. El futur de les colònies és incert i difícil.

6. El nous plantejaments per trobar alternatives a la crisi

En produir-se el tancament de la fàbrica i l’abandó de la colònia per part de l’amo van ser els ajuntaments els que es van haver de fer càrrec de les colònies del seu municipi. Es van haver de fer càrrec de serveis que fins llavors feia la mateixa colònia: serveis de neteja, de deixalles, d’aigua, d’urbanisme, de manteniment, etc. Ara tot passava a ser responsabilitat de l’ajuntament. Es tractava d’una important càrrega per als municipis. A més cal tenir en compte que la manca d’inversions i de manteniment havien degradat considerablement la situació de les colònies i per això el seu manteniment exigia unes despeses considerables. D’altra banda la dispersió i la llunyania de les colònies respecte al nucli urbà del municipi també suposava una dificultat afegida per a proporcionar els serveis que la població de les colònies necessitava. Tant la gestió dels serveis com l’economia dels municipis han hagut de fer un esforç important que no ha estat reconegut ni compensat. L’assumpció d’aquestes responsabilitats sorgides de nou i prou carregoses s’ha produït sense cap tipus d’ajuda especial, sense cap tipus de contrapartides. Els ajuntaments han agafat de fet un clar protagonisme en la vida de les antigues colònies.

Creiem que en el futur els ajuntaments també han de jugar un protagonisme molt important en relació a la busca d’alternatives per a la crisi de les colònies. Donat que la problemàtica és molt gran i afecta moltes colònies de molts municipis cal buscar solucions de tipus general. A l’alt Llobregat entre el Bages i el Berguedà s’ha començat a treballar amb un projecte ambiciós i coherent com és el Consorci del Parc Fluvial que pretén integrar aportacions privades i aportacions públiques.(10). Peter Latz, en una perspectiva de buscar la reutilització dels vells paisatges industrials i recollint l’experiència d’altres contrades europees que han tingut la mateixa problemàtica de crisi industrial, es fa diverses preguntes per tal d’encarar l’actuació més adequada. Es planteja que a més del valor històric de les colònies hi ha uns valors dels elements concrets i que cal trobar la utilitat i el valor per al futur de tots els elements de la colònia. En definitiva crida l’atenció sobre la viabilitat dels projectes que s’endeguin per tal que siguin realment vàlids en el futur. També es qüestiona sobre qui ha de promoure aquestes iniciatives per treure de la crisi aquestes zones de la vella revolució industrial. Ell mateix apunta: “Si partim de la base que les colònies són propietat privada i que hi preval el principi empresarial del guany i el benefici, actualment no es poden desenvolupar ja que la inversió de capital intern no resulta rendible degut a la crisi industrial del sector”. (11)

Per aquestes raons sembla evident que el pes majoritari de les actuacions que es puguin realitzar recaurà bàsicament en el l’actuació de les administracions públiques. I situats aquí volem insistir en el necessari paper que ja tenen i hauran de tenir els municipis en els projectes de revitalització de les colònies. Sembla evident que en aquests projectes hauran de tenir un protagonisme destacat tant la població de les colònies, la més directament implicada, com els respectius ajuntaments on estan assentades les colònies. El mateix autor, Peter Latz, també es pregunta per a qui ha de servir el potencial de desenvolupament de les colònies. La línia de la resposta sembla evident que no pot ser l’interès privat que ja va tenir el seu temps i que en els moments de crisi ha optat per abandonar el terreny. Els plantejaments de futur han de passar, doncs, per afavorir els interessos socials, el benefici comunitari. Però la tasca a realitzar serà realment complexa car tots els elements de la colònia són de propietat privada, bàsicament de l’antic amo.

7. Pel retorn del salt d’aigua al patrimoni públic

Davant d’aquest panorama de tancament de les colònies industrials, de cessament de l’activitat industrial tradicional, de degradació del conjunt del poble colonial, de desaparició de la colònia en definitiva, ens trobem que a les colònies industrials sols continua existint una activitat: el funcionament del salt d’aigua per a la generació d’energia hidroelèctrica. El salt d’aigua és l’únic element que continua funcionant de l’antiga colònia industrial perquè continua generant beneficis. En algun cas l’explotació del salt el continua fent l’antiga propietat de la colònia en altres casos ha estat venut a un altre particular. En tots els casos els salt continua funcionant per al benefici particular únic i exclusiu.

Aquesta situació creiem que és del tot irregular. Avui dia un cop tancada la colònia, un cop tancada la fàbrica ja no es justifica continuar la possessió privada del salt d’aigua. Quan es va acabar la producció fabril es va acabar al mateix temps la concessió del salt. Des del principi i sempre la concessió del salt anava destinada a proporcionar energia a la fàbrica. La colònia industrial és un tot que comprèn una part productiva formada pel salt d’aigua, la fàbrica, els habitatges de les famílies treballadores i els diversos serveis. Precisament tots aquests elements són de propietat privada excepte el salt d’aigua perquè és una concessió d’un bé públic com és l’aigua i que l’autoritat pública va fer en el seu moment amb la condició de proporcionar energia a la fàbrica de riu. La concessió del salt d’aigua era la base inicial per promoure la construcció de tota la colònia industrial. Una cosa condicionava l’altra. Per això si deixa de funcionar la fàbrica s’incompleix el contracte i es perd el dret a la concessió del salt d’aigua. Així doncs, creiem que no es justifica l’actual propietat privada del salt d’aigua de les colònies industrials que han deixat d’existir.

Què cal fer amb el salts d’aigua existents? La resposta és clara: han de tornar a formar part del patrimoni públic. Els salts hidroelèctrics que poden produir energia elèctrica s’han de mantenir però han de passar a ser un patrimoni públic el qual ha de tenir una finalitat i un benefici social i comunitari. Creiem que els salts d’aigua de les antigues colònies industrials haurien de passar a ser patrimoni dels municipis on estan situades. Haurien de ser aquests municipis els que s’encarreguessin de la seva gestió i alhora els que obtinguessin els seus beneficis. La proposta es justifica pel principi de proximitat, per estar situades dins el municipi, per raons de coneixement i contacte històric, per compensació històrica i actual de les despeses i serveis prestats i que es presten, també perquè suposaria una major implicació dels municipis i de la seva població en tot el procés de recuperació i protecció del patrimoni industrial centrat en les colònies industrials.

Les colònies van néixer a partir d’unes demandes que els fabricants van fer a l’estat perquè els fos concedit el salt d’aigua i altres privilegis, l’estat va satisfer aquestes demandes dels amos. Això passava en un context històric en què predominaven els interessos caciquils. Avui dia en un context històric ben diferent en què hi ha una nova cultura política, la democràcia, els interessos socials i públics han de prevaldre sobre els interessos particulars, avui no es poden justificar restes del vell caciquisme. Això avui significa retornar l’aigua al patrimoni públic i donar-lo al poble per al benefici de la comunitat.

En conclusió defensem que els salts d’aigua de les colònies industrials han de passar a formar part del patrimoni públic dels seus municipis.

Notes

  • TERRADAS I SABORIT, Ignasi. La qüestió de les colònies industrials. L’exemple de l’Ametlla de Merola. Centre d’Estudis del Bages. Manresa. 1994.
  • DOREL-FERRÉ, Gràcia. Les colònies industrials a Catalunya. El cas de la colònia Sedó. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1992.
  • VALL i CASAS, Pere. De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració. Marcombo. Barcelona. 1999.
  • SERRA, Rosa i CASALS, Lluís. Colònies tèxtils de Catalunya. Fundació Caixa Manresa. Angle Editorial. Manresa. 2000.
  • DOREL-FERRÉ, Gràcia. Ob. cit. Pp. 158-159.
  • TERRADAS i SABORIT, Ignasi. Ob. cit. Pàg. 115.
  • TERRADAS i SABORIT, Ignasi. Ob. cit. Pàg. 117.
  • CLUA MERCADAL, Jordi. “La concessió del salt d’aigua. L’Erol. Núm. 39. 1992.
  • VALL i CASAS, Pere. Ob. cit. p. 93.Boletín Oficial de la provincia de Barcelona del 23 de març de 1894
  • VALL i CASAS, Pere. Ob. cit. Pp. 110-111.
  • VALL i CASAS, Pere. Ob. cit. Pàg. 90.
  • VALL i CASAS, Pere. Ob. cit. Pp 117-118.
  • LATZ, Peter. “Reutilització de paisatges industrials. L’Erol. Nº. 39. 1992.

Resum de la Comunicació

PER LA PROPIETAT PÚBLICA DELS SALTS D’AIGUA DE LES COLÒNIES INDUSTRIALS

Joan Roma i Cunill, diputat al Parlament de Catalunya
Jaume Serra i Carné, historiador

En aquesta comunicació defensem que els salts d’aigua de les antigues colònies industrials que han cessat la seva activitat industrial passin a ser patrimoni públic gestionat pels municipis respectius. L’origen de les colònies industrials va ser el salt d’aigua perquè va permetre la creació de la fàbrica de riu moguda per energia hidràulica. A partir de la fàbrica es va desenvolupar el sistema de colònia. L’aigua sempre ha estat considerada un bé públic, patrimoni públic. Les autoritats sempre van fer les concessions dels salts d’aigua als fabricants amb la condició que servissin com a energia motriu de les fàbriques. En produir-se la crisi de les colònies, el cessament de l’activitat industrial i el tancament de la fàbrica, s’ha extingit el dret a la concessió privada del salt. Ara s’imposa el retorn al patrimoni públic del salt d’aigua. En aquests moments en què es busquen amb afany alternatives a la crisi econòmica, a l’abandó i al deteriorament de les colònies cal trobar solucions que posin els interessos socials i col.lectius per davant dels interessos privats i insolidaris. Actualment no és justificable l’aprofitament i benefici privat dels salts d’aigua per raons històriques i per raons socials. Per això proposem que en aquesta nova etapa històrica siguin els municipis els gestors i els beneficiaris d’aquest patrimoni públic que són els salts d’aigua de les antigues colònies industrials.

Ley de Aguas
Artículo 66. Caducidad de las concesiones. 1. Las concesiones podrán declararse caducadas por incumplimiento de cualquiera de condiciones esenciales o plazos en ella previstos.  Articulo 53. 4. Al extinguirse el derecho concesional, revertirán a la Administración competente gratuitamente y libres de cargas cuantas obras hubieran sido construidas dentro del dominio público hidráulico para la explotación del aprovechamiento, sin perjuicio del cumplimiento de las condiciones estipuladas en el documento concesional. Real Decreto 916/1985 de 25 de mayo sobre concesiones y autorizaciones de los aprovechamientos hidroelectricos de potencia inferor a cinco mil kilovatios. Modificada perl RD 249/1988 de 18 de marzo. També Disposición Adicional 3ª L82/1980 de 30 de diciembre.
Vols compartir aquest contingut?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.