Mongràfics

[Exhaurit]

– DAURA, A.; PARDO, D.; GALOBART, J.. El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí, Bages), col·lecció “Monografies” nº1, Manresa, 1987

El llogaret de Boades, seu d’un important jaciment d’època ibèrica i romana, conegut des de principis del nostre segle, no havia gaudit encara d’una publicació que ens informés sobre les seves característiques materials i cronològiques, bàsica, sens dubte, per a poder emmarcar aquest punt dins del conjunt historiogràfic.

Tal com bé explica Josep Mª Gasol en les pàgines preliminars que presenten el llibre, la gran discreció dels seus primers investigadors, d’entre els quals en sobresurten els noms de Joan Simó i Valentí Santamaria, ha estat el principal obstacle per a que tot allò que havien anat aportant les excavacions restés en el més absolut anonimat. Ara aquests quatre autors, que varen fer-se càrrec de l’estudi i excavació de Boades a partir de 1984, assolint ja el nombre de quatre campanyes consecutives realitzades, ens resumeixen el seu treball i, a més, classifiquen tot el cabal de peces guardades al Museu Comarcal de Manresa des de la dècada dels anys trenta. L’afany de rigor i exhaustivitat dels autors, pot suposar un cert parany per al lector no avesat als tecnicismes lingüístics de l’arqueologia o a les representacions gràfiques de la ceràmica. Amb tot, cal dir que el llenguatge emprat és prou planer i que les conclusions són, en definitiva, la part del volum més sucosa de cara a assolir un coneixement real del present jaciment.

– SERRA i CARNÉ, Jaume. El moviment obrer al Bages i al Berguedà durant la Segona República, col·lecció “Monografies”, núm. 2, ed. Associació Cultural Dovella i Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1988, 153 pàgs. (23,5 x 17 cm), il·lustrat.

Aquest treball correspon, fonamentalment, a la tesi de llicenciatura de Jaume Serra, convenientment revisada i completada, referent al moviment obrer al Bages i al Berguedà als anys trenta. En aquell moment, eren les zones catalanes més industrialitzades (especialment del ram tèxtil i del miner) més enllà de l’entorn estrictament barceloní, a la Catalunya interior. I fou, lògicament, aquí on es desenvolupà amb gran força l’activitat sindical i la lluita obrera en tots els seus nivells, radicalitat i manifestacions. Som, doncs, davant d’una obra que haurà de ser consultada obligatòriament per tots aquells investigadors del tema, fins i tot de cara a treballs de síntesi fora de l’àmbit geogràfic de les dues comarques ressenyades.

– COMAS I PANADÉS, Vicenç. Perfil històric del bàsquet manresà, col·lecció monografies nº3, ed. Associació Cultural Dovella, Manresa, 1989, 128 pàgs.

Una de les disciplines esportives de major relleu a casa nostra és i ha estat, sens dubte, el bàsquet. Tant és així que els clubs manresans més representatius de la ciutat, han aconseguit situar-se en l’elit d’aquest esport, en les seves respectives competicions oficials. El conegut periodista Vicenç Comas, protagonista directe de bona part de les vicissituds que tots els clubs locals- tant els de primera fila com els modestos- han viscut aquests darrers seixanta anys, ha volgut historiar aquests esdeveniments. I ho ha fet, sobretot, a partir d’un enfocament humà i social. Rebutjant a l’avançada un plantejament tècnic (jugadors, resultats, classificacions…) més propi del comentari periodístic i dels anuaris de publicitat en diaris i revistes esportives, l’autor s’ha volgut introduir al tema comentant, relatant i valorant la tasca -amanida d’esforços personals sovint poc o gens gratificants- de tots aquells amants del basquetbol. Comas, amb un personalíssim estil (directe, senzill, clar i d’alguna manera, “oral”), va esgranant en cada pàgina la història menys coneguda del nostre bàsquet. Un llibre, en definitiva, que interessarà tant als afeccionats com al lector encuriosit per a conèixer un aspecte social que no és corrent posar per escrit i que també forma part de la història quotidiana.

– ROTLLAN, Armand. La salut pública manresana del segle XIX, col·lecció «Monogràfics» núm. 4, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1990,134 pàgs. (23 x 16 cm), il·lustrat.

– VlLAR i TORRENS, Josep M. : La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII, col·lecció “Monogràfics” núm. 5, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1990, 195 pàgs. (23,5 x 16,5 cm), il·lustrat.

Aquesta col·lecció d’obres monogràfiques ha rebut darrerament una nova i important embranzida, preludi d’una imminent activitat editora que permetrà divulgar una sèrie de treballs, de gran interès dins el seu ric i respectiu àmbit i, naturalment també, per al públic interessat, que fins ara havien restat inèdits. Aquest darrer títol és de temàtica musicològica i es centra en l’activitat musical desenvolupada al temple de la Seu en el segle XVIII. Tota la investigació ha estat realitzada a partir de l’inventari, recopilació i anàlisi del fons arxivístic consistent en més de dues mil composicions manuscrites, reflex de la intensa vida musical, de caire litúrgic òbviament, a la Seu manresana.

Josep M.Vilar no pretén, però, realitzar un estudi purament tècnic, ha anat en la forma i el contingut de les partitures. Vol utilitzar la base documental per historiar -i ho aconsegueix amb escreix- el tret musical i entendre’l plenament immers dins del context de la seva època. Així, doncs, es passa revista a les fonts consultades i, sobretot, a l’estructura i al funcionament de la capella de música. dedicant l’espai als diferents elements humans i materials (el mestre, l’organista, el manxador. els corers, l’orgue, el violí, els tambors, els instrumentistes i els instruments). A través d’aquest estudi hom pot adonar-se prou bé de les característiques de la reilla musical d’aleshores, des de diversos punts de vista econòmics, docents, pedagògics, professionals, la feina musical no entraria pas, ni de bon tros. dins els esquemes artístics actuals. Convé destacar, finalment, que el llibre presenta diversos índexs onomàstics, taules cronològiques i esquemes, sense trencar la seva estructura narrativa, aporten dades importants per als estudiosos de la musicologia.

– MARTíNEZ -CARNÉ i ASCASO , Pilar. Enric Prat de la Riba i Leonci Soler i March. Correspondència inèdita (1899-1916), col·lecció «Monogràfics» núm. 6, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1991, 208 pàgs. (23 x 16 cm), il·lustrat.

La publicació de fonts materials directes és de gran importància per al coneixement de la nostra història i, per dissort, no sempre és possible accedir a segons quin tipus de documentació, especialment quan es troba dipositada en mans privades. Per això, cal valorar molt positivament l’edició d’aquest llibre, que recull l’epistolari -degudament comentat- entre Prat de la Riba i Soler i March, el qual és guardat a l’arxiu familiar d’aquest darrer. L’autora del recull no es limita només a transcriure les cartes (autografies o mecanografiades), sinó que també les contextualitza i aprofita l’avinentesa per realitzar un apunt biogràfic de Soler i March. Possiblement l’estudi de les cartes i del seu temps pot ésser ampliat i millorat. En qualsevol cas, però, els investigadors d’aquesta etapa del catalanisme polític (finals del segle XIX, principis del XX) tenen per fi, a l’abast material, poder conèixer amb detall com i que pensaven llurs protagonistes sobre episodis que visqueren al seu temps.

– ROTLLAN SOCIAS, Imma. Les marques de fàbrica de Manresa. Xilografies dels segles XVIII i XIX, col·lecció «Monogràfics» núm. 7, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1991,162 pàgs. (23 x 16 cm), il·lustrat.

– DATZlRA i SOLER, Sebastià: La moneda a la Catalunya Central, amb un pròleg de J. M. Gasol i una introducció de M. Crusafont i Sabater i d’A. M. Balaguer. Manresa, Ed. Centre d’Estudis del Bages, 1991 .Col·lecció «Monogràfics» núm. 8.

El volum recull disset treballs de l’autor que abracen des de l’antiguitat a la Guerra Civil 1936-1939. Aquest darrer, titulat ” Les emissions de paper moneda local a la comarca del Bages durant la guerra 1936-1939″, i realitzat amb la col.laboració d’A. Turró, fou guardonat amb un dels premis Oms i de Prat i havia restat inèdit fins ara. Els altres setze treballs són el recull complet de l’obra numismàtica de Sebastià Datzira. El treball de l’autor s’obre amb una introducció a l’estudi de la circulació monetària al Bages: una important guia a l’hora de traçar una panoràmica de les emissions monetàries de la Catalunya Central, amb un utilíssim aparell bibliogràfic.

Continuen dos treballs dedicats al món antic, en els quals l’autor cataloga i estudia els fons de moneda ibèrica i hispanoromana del Museu Comarcal de Manresa, d’una banda; i de l’altra, la moneda romana republicana del mateix museu. L’estudi dels fons de monedes dipositlats en els museus s’ha revelat com un element complementari al de les troballes a l’hora de plantejar-se l’anàlisi de la circulació monetària d’un període, però resulta especialment útil per a l’Edat Antiga. Ben conscient de la necessitat d’aquesta mena d’estudis, S.Datzira s’avança a oferir-nos la meticulosa classificació i catalogació d’aquests materials numismàtics del Museu de Manresa.

– FERRER, Llorenç; ALVAREZ, Carme; SANTMARTÍ, Carme; GÜELL, Angela. Vinya, Fil·loxera, propietat i demografia a la Catalunya central. Manresa, 1992. Centre d’Estudis del Bages. Col·lecció «monogràfics» núm. 9. 148 pàgs.

L’impacte social de la fil·loxera: cinc estudis centrats al Bages. Pels volts de 1889 la fil·loxera arribava a Navàs; el 1890 afectava Sant Joan de Vilatorrada i començaven a detectar-se focus en camps de Manresa. La plaga s’extenia a poc a poc, però d’una manera inexorable. Sembla que el 1892 va desenvolupar-se fon. L’agost del 1894 el diari La voz Manresana deia: “En l’actualitat quasi totes les vinyes estan fil·loxerades i molt properes a desaparèixer”. Vint-i-set anys abans la fil·loxera havia aparegut a les vinyes franceses de Narbona; fet que va posar, com és sabut, a una expansió exagerada d’aquest conreu a Catalunya, aprofitant la bona conjuntura dels preus. Des de sempre el Bages ha estat una comarca de vinya. Malgrat que la situació actual sembli desmentir-ho, aquest tipus de conreu es remunta a l’Edat Mitjana. Un passat, doncs, ben arrelat, tant o més que el d’altres comarques de reconeguda fama vitivinícola. El Bages subministrava el vi a bona part de les terres del Prepirineu.

Això no obstant, mentre a a l’àrea del Penedès la fil·loxera va suposar el revulsiu que porta a la floreixent indústria del cava, a d’altres regions es recorden els fets com el punt final d’un conreu del que certament s’havia abusat. Tanmateix, aquesta idea potser no és del tot exacta. En realitat bona part de l’antiga vinya, un cop passats els anys forts de l’epidèmia, vers el 1900, es torna a replantar. Així ens ho mostren els autors del present estudi monogràfic pel cas del Bages, tot i que la magnitud d’aquesta replantació no es pugui donar , ni molt menys, per un cas tancat. Sembla que els terrenys més muntanyosos i menys aptes foren els que més van restar abandonats. A les terres de la plana, on el conreu era més arrelat, els efectes de la crisi no són tan determinants. I sembla lògic, al capdavall, quan la fil·loxera finalment va arribar a la nostra comarca ja se sabia quina era la solució que calia adoptar: el peu americà -immune a la plaga- i un posterior empelt. En definitiva es tractava de replantar els ceps i esperar uns anys perquè tornessin a créixer. Joan Soler Padró, propietari del mas Paloma (Artés), no sembla pas gaire preocupat per la qüestió de la fil·loxera. Els seus escrits, en canvi, manifesten un altre neguit. El propietari es vanta dels nous tractes que ha aconseguit després del trasbals de la fil·loxera, amb els quals «se cierra el paso y se tapa la boca a los que pretenden que finida la rabassa pasa a ser propiedad del rabassaire, cosa nunca vista ni vida sino por socialistas, pero cuyas pretensiones son aplaudidas por los que desean lo ajeno.» Soler Padró ens mostra a les clares la veritable qüestió en joc: la disputa entre propietaris i rabassaires per la propietat de les vinyes. Els rabassaires les reclamen en virtut del domini útil (conjunt de facultats d’ús, gaudiment i altres drets que té qui rep una propietat en emfiteusi o per un títol semblant).

Els amos veuen en la mort dels ceps a causa de la fil·loxera (el contracte de rabassa morta durava mentre els ceps cren vius) una ocasió per canviar els tipus de contractes i deixar les coses clares respecte a aquest punt fonamental en una societat capitalista: la propietat. En efecte, aquest és també l’eix sobre el qual gira la major part d’aquest volum monogràfic dedicat al tema de la vinya i la fil·loxera. Els autors tracten d’escatir l’abast i les conseqüències de l’epidèmia a la nostra comarca, però sobretot es preocupen de resseguir el fil d’un conflicte que ja existia abans i que, amb l’excusa de la fil·loxera, es va precipitar en benefici d’un dels dos grups en litigi: el dels propietaris. El problema dels rabassaires, per tant, no sorgeix d’un episodi mal afortunat de la natura sinó que s’arrossega d’anys enrere i durant la Segona República, com és sabut, torna a rebrotar per la via política.

Cal reconèixer que els autors han tingut molt present aquest context històric i han concretat perfectament els objectius de cada treball, de manera que el lector pot seguir-ne el desenvolupament sense perdre de vista el problema de fons. Cada estudi és una aproximació a una realitat concreta. Podríem dir que es parteix d’un enfocament micro, de la recerca individualitzada en un mas (el mas Paloma d’Artés), o en una vila, Santpedor i Santa Maria d’Oló, per intentar donar resposta a uns interrogants prèviament fixats. Aquesta és la metodologia que distingeix, avui dia, el bon treball de recerca històrica. Ens interessa, més que les solucions definitives, el plantejament de la Història en termes problemàtics: només quan s’ha definit correctament quins són els problemes hom esta capacitat per orientar la recerca de manera fructífera; és a dir, capacitat per intentar donar una resposta. Malauradament, molts treballs d’erudició local es perden en un corol·lari feixuc de xifres i dades. No és aquest el cas. Donada la dificultat de trobar fonts gaire generals, segons ens informen els autors en el text de presentació del llibre, ha calgut un laboriós treball de documentació més menuda.

A partir d’aquí hi ha hagut un esforç d’anàlisi, és a dir, un esforç per comprendre les diferents estratègies posades en joc per uns i altres. A tall d’exemple, podem esmentar la curiosa actitud dels propietaris, els quals en un moment donat s’apressen a pagar íntegrament les contribucions territorials -i no a mitges amb els rabassaires com era costum- per evitar qualsevol reclamació d’aquests sobre la propietat de la terra. O bé la tendència dels joves dels pobles que, davant la crisi, retarden la seva edat de casament. Hi ha un sensible descens demogràfic. També s’observen canvis en la institució tradicional de l’hereu. Sembla que el valor de la propietat rural s’eclipsa per un creixent interès en la propietat urbana i en la indústria. Molts d’aquests canvis plantegen interrogants als autors del llibre. Per exemple, a l’entorn dels nous conreadors de la terra: «¿eren els antics rabassaires amb el contracte canviat o era nova gent la que es feia càrrec de les parcel·les de vinya ?», «¿D’on sortien els que es feien càrrec de les terres? ¿On anaven els que les deixaven?» Al final de cada estudi s’intenta arribar a una serie de conclusions; en alguns casos encara provisionals, però certament clarificadores i susceptibles de marcar la pauta de posteriors investigacions més específiques. En resum, doncs, el Llibre de la fil·loxera al Bages és un bon treball de recerques i d’anàlisis. Una aproximació als aspectes més transcendents d’aquest fenomen que ens dóna una idea del seu abast i de les conseqüències que va tenir ala nostra comarca, on la vinya havia arribat a tenir un pes tan important. Al mateix temps, el present treball és un instrument de qualitat que ha de servir per elaborar síntesis d’un abast més ampli.

– GRIFELL i TATJÉ, Marcel. El potencial de desenvolupament de la comarca del Bages. Una visió general, col·lecció «Monogràfics» núm. 10, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1992, 223 pàgs.

La publicació d’aquest treball que havia gaudit prèviament de reconeixement mitjançant un accèssit al Premi Oms i de Prat de la Caixa de Manresa en l’edició de 1990, per part del Centre d’Estudis del Bages, ha suposat realment una important novetat a nivell comarcal. Si exceptuem algunes monografies encarregades sobretot per entitats bancàries, treballs d’ anàlisi sectorial i el document consensuat per entitats públiques (especialment el Consell Comarcal del Bages) i privades que va formar part del programa El Bages cap a l’any 2000, la veritat és que els estudis econòmics han estat molt minsos i, pitjor encara, poc divulgats. Per aquesta raó el llibre que ara presentem ve a emplenar un gran buit. Val a dir, abans de res, que es tracta d’una obra molt especialitzada.

L’estudi s’ha realitzat a través de la utilització d’una complexa i acurada metodologia, que no és corrent aplicar en àmbits tan reduïts -humanament i físicament- com és el cas d’una comarca. Això fa que el seu contingut no sigui de lectura fàcil per a qui s’hi atansi amb pocs coneixements d’economia.

La profusió de dades, estadístiques, gràfics… és percentualment molt notable. Tot i així, és bo que una tasca tan laboriosa i exhaustiva vegi la llum pública. És evident, per altra banda, que sense anàlisis d’aquesta mena difícilment es poden fer valoracions sobre l’estat de la nostra economia i les perspectives de futur. Les conclusions del seu autor són clares: l’arca administrativa del Bages no es correspon totalment amb la funcional, però s’hi acosta moltíssim; la seva situació és bona i no s’observen els efectes de la congestió; el nivell de renda és positiu; hi ha una discreta qualitat de les inversions industrials i s’ha produït un clar refomament de l’especialització industrial tradicional (tèxtil i construcció de maquinària i elèctrica). Marcel Grifell aposta, finalment, per una estratègia de desenvolupament basada en la potenciació industrial, més que no pas en el sector terciari o de serveis.

– RAFAT, Francesc. Masos, safrà, occitans i pesta negra. Estudis d’història de la Catalunya central, col·lecció «Monogràfics» núm. 10, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1992, 223 pàgs.

– VICENTE, Anna Mª; SOLER, Bernat. El foc, un desastre ecològic? Els efectes dels incendis a la Catalunya Central. Col·lecció “Monogràfics”, núm. 12, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1993, 185 pàgs. (24 x 17 cm), il·lustrat.

Aquest treball és el resultat d’una beca d’investigació otorgada per la Caixa de Manresa. Fa un estudi de diversos indrets afectats pels incendis forestals dels anys vuitanta de cara a observar el seu procés de regeneració. La conclusió més important és que si es frena o minimitza l’erosió posterior a l’incendi, el foc no s’ha de considerar pas un fenomen ecològicament nefast i irreversible.

– SITJES i MOLINS, Xavier: L’art funerari medieval a la conca alta del Llobregat, col·lecció «Monogràfics» núm. 13, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1994, 171 pag. (24 x 17 cm), il·lustrat.

Interessant estudi de les nombroses, però poc conegudes, manifestacions d’art funerari medieval a casa nostra. El seu autor recull, doncs, tot l’ampli ventall de restes pètries com són les esteles, les foses osseres, els pedrissos tombals, les làpides murals, arcosolis, sarcòfags, cenotafis i edicles que portin gravats epitafis i/o símbols (sagrats, solars, heràldics…). Per això, no es recullen les tombes més humils o sense expressió artística d’interès només arqueològic.

– TERRADAS i SABORIT, Ignasi: La qüestió de les colònies industrials. L’exemple de l’Ametlla de Merola, col·lecció «Monogràfics» núm. 14, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1994, 241 pag. (24 x 17 cm), il·lustrat.

Reedició actualitzada del treball publicat l’any 1979 que ha esdevingut un clàssic a l’hora d’estudiar el fenomen de les colònies industrials tant a nivell històric. com econòmic i antropològic agafant com a mostra l’Ametlla de Merola (Puig-reig).

– DAURA, Antoni; GALOBART, Joan; PIÑERO, Jordi. L’arqueologia al Bages, col·lecció “Monogràfics”, núm. 15, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1995, 347 pàgs. (23,5 x 16,5 cm), il·lustrat.

L’any 1978 dos estudiants universitaris, Antoni Daura i Joan Galobart, s’embarcaren a l’aventura de fer un recull dels diferents jaciments arqueològics existents a la comarca del Bages, entre l’època prehistòrica i la romanització, i amb la voluntat de continuar amb els jaciments plenament romans i també els d’època medieval. Aquests treballs d’investigació esdevingueren dos volums editats per la delegació a la comarca del Bages del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Des de llavors Les Fonts, nom genèric de la col·lecció en què s’inserien aquests dos volums, han estat una eina de treball fonamental per als estudiants i per a tots aquells desitjosos de conèixer l’arqueologia bagenca. D’alguna o altra manera, tots els que ens hem interessat per la investigació històrica i arqueològica de la comarca hem utilitzat aquests textos com a eina de consulta i treball. I és aquest mateix caire d’eina el que torna a adquirir la nova publicació del Centre d’Estudis del Bages. Més enllà d’un simple llibre de lectura o consulta ràpida, el text articula el coneixement dels jaciments o punts d’interès arqueològic de la comarca amb una estructura de fitxes que agiliten el seu ús. Com els mateixos tres autors reconeixen en la seva introducció: “ es tracta, en definitiva, d’un banc de dades, d’un aplec de jaciments que hem volgut fer el màxim de complet possible i posar-lo així a l’abast de tothom. És un llibre de consulta més que no pas de lectura”.

– GALOBART i SOLER, Josep. Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa maria d’Oló (1607-1781), Centre d’Estudis del Bages, Col·lecció «monogràfics» núm. 16, Manresa, 1996.

Oló és un municipi bagenc que, com altres de la nostra comarca, ja tenia una monografia dedicada al poble i terme, però on, incomprensiblement, gairebé no es parla del seu major atractiu artístic, dels nombrosos retaules que es van poder salvar de la gran crema de l’any 1936, perquè va ser a Oló, precisament, on se’n van salvar més, al Bages. Valia la pena de dedicar-los un estudi i Josep Galobart ho ha fet, aportant-hi moltíssimes dades, que refan la història de la contractació i construcció d’aquelles inestimables peces i en un temps, ara, quan és general la revalorització de l’art barroc, tan menyspreat fins no fa gaire.

De les tres parròquies del terme d’Oló, dues van ser relativament afortunades durant la revolució: Santa Maria i Sant Joan. Relativament, perquè, si bé van poder evitar que les flames fessin desaparèixer per sempre els baixos relleus historiats i els complements decoratius del retaules, no va passar el mateix amb la imatge exempta, que va ser cremada en la seva totalitat, com també ho foren els conjunts retaulístics de Sant Feliu de Terrassola, l’altra parròquia, la que va tenir més mala sort. Josep Galobart estudia, podríem dir gairebé exhaustivament, cadascun dels retaules existents: els dos barrocs de l’església de Santa Maria, el major i el de Sant Isidre; els tres del temple de Sant Joan: el renaixentista procedent de l’església vella i com va ser modificat arran del trasllat a la nova; el major d’aquesta, que s’hi va fer exprés, i el que també hi tenia i té el patró dels pagesos; alhora, fa una reconstrucció hipotètica, però amb base documental, dels retaules dels sants Joan i Sebastià, de Terrassola. I tot això és present amb una abundant i excel·lent part gràfica, que fa de la publicació del Centre d’Estudis del Bages una molt bona monografia del nostre art barroc comarcal.

– MASATS i LLOVER, Joan. Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar , col·lecció Monogràfics, núm. 17, ed. Centre d’Estudis del Bages i el Brogit, Manresa-Castellbell i el Vilar, 1997, 207 pàgs. (16 x 23,5 cm), il·lustrat.

Aquesta monografia local, dedicada a la indústria tèxtil de Castellbell i el Vilar, i escrita per l’estudiós que millor coneix la història del seu poble, és una magnífica aportació a l’estudi de la gran transformació –econòmica, urbana i social- que visqueren tots els pobles de la conca fluvial del Llobregat al segle passat. La revolució industrial, que transforma en pocs anys viles i llogarrets que fins aleshores vivien bàsicament dels fruits de la terra, arriba a tots els racons on l’aigua del riu permet ésser utilitzada com a força motriu. I Castellbell i el Vilar, amb els nuclis del Burés, el Borràs i la Bauma, n’és un exemple destacat. Tant és així que la història de la producció tèxtil no és només un aspecte de la vida municipal, sinó que n’és, de fet, la vida. Tot es mou a l’entorn de les fàbriques i les colònies que sorgeixen al seu costat. Joan Masats va resseguint amb detall cadascun dels establiments fabrils del municipi, però no es contenta a explicar-nos les seves característiques i llurs vicissituds, sinó que recull també aspectes socials que hi són directament relacionats. Tot plegat fa que sigui una obra atractiva, no només per als convilatans, sinó també per a tot aquell que vol conèixer de prop l’atrafegada vida quotidiana d’uns pobles, els habitants dels quals es veien abocats a treballar, dia i nit, amb el constant i ensordidor soroll dels telers.

– BAJONA, Ignasi. L’antic Col.legi de Sant Ignasi. Una crònica de les seves vicissituds, col·lecció “Monogràfics” núm 18, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1997, 327 pàgs. (16 x 23 cm), il·lustrat.

La ciutat de Manresa no disposava fins ara de cap història detallada i exhaustiva d’un dels seus edificis d’interès historico-artístic: l’antic col·legi de Sant Ignasi, seu actual de l’Arxiu Històric de la Ciutat i del Museu Comarcal de Manresa. Per això, l’aportació que ha fet Ignasi Bajona mitjançant la publicació d’aquest llibre és digne d’esment. Es tracta d’una de les institucions docents de major tradició a la ciutat, fundada a principis del segle XVII i regida durant uns dos-cents cinquanta anys per la Companyia de Jesús. L’edifici, aixecat entre la segona meitat del segle XVIII i mitjan segle XIX, ha acollit, tantmateix, altres usos que els purament escolars. El treball de l’autor -regit tothora per un afany de detall i rigor- dóna lloc a una minuciosa exposició, fidelment cronològica, de totes les vicissituds que han envoltat la vida d’aquest col.legi durant tres-cents anys.

A través de la seva lectura es pot anar seguint –amb l’aval dels documents que se’ns mostren en cada cas- la història particular d’aquesta institució acadèmica, d’on es desprenen les contínues i constants problemàtiques viscudes al seu si, a causa dels canvis socials i polítics i també de les lluites ideològiques. Una bona eina, doncs, al servei dels historiadors i dels simples ciutadans interessats a conèixer la vida interna -l’oficial i també la quotidiana- d’una escola (que tingué diverses denominacions i on s’impartiren diversos tipus d’estudis segons l’època) per on passaren tantes generacions de joves manresans.

– FERRER I ALÒS, Llorenç. La vinya al Bages. Mil anys d’elaboració de vi . col·lecció “Monogràfics” nº19, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998, 317 pàgs. (16×23 cm), il·lustrat.

Des del vinyar de Sant Benet de Bages constituït al segle X; als privilegis de la ciutat de Manresa en el segle XIV referents a la verema i el vi; als cellers i tines de moltes masies de la comarca; a les parets que aguanten marges en moltes vessants de les muntanyes; a les barraques de pedra seca que encara hom troba arreu; a les tines construïdes enmig de les vinyes… tot denota que la vinya ha estat un dels puntals de l’economia bagenca de l’Edat Mitjana i a finals del segle XIX, el Bages era una de les comarques que més vi produïa de Catalunya.

Després de la fil·loxera, malgrat els esforços per renovar la viticultura amb la fundació de sindicats i cellers cooperatius, el vinyar bagenc va començar a disminuir incapaç d’adaptar-se als nous reptes del mercat i amb una competència econòmica directa d’altres sectors industrials fins que en els anys vuitanta es va produir la renovació que ens ha portat fins aconseguir la Denominació d’Origen Pla de Bages. Aquest llibre és la història de les vicissituds del vinyar bagenc al llarg del temps i vol ajudar a relligar els esforços actuals per rellançar l’elaboració de vi a través de la Denominació d’origen Pla de Bages amb una antiquíssima tradició vitícola que convé recordar.

– BALLBÈ i BOADA, Miquel. El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes Històrics, col·lecció “Monogràfics” nº20, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998, 190 pàgs. (16×23 cm), il·lustrat.

En època medieval trobem tres topònims que il·lustren l’origen del que és l’actual municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. La vall de Nespoa designava el territori per on passava la riera de Nespres i era delimitat pels termes de tres castells: el de Mura, el de Talamanca i el de Rocafort. Finalment, Villa Amara era un dels masos més antics que segles més tard donà nom al nucli urbà que es formà després de la instal·lació d’una fàbrica tèxtil al peu del riu Llobregat. Partint dels orígens medievals, aquest llibre fa un recorregut exhaustiu per tot el territori del Pont de Vilomara i Rocafort.

Hi trobarem totes les esglésies i capelles, els jaciments arqueològics, les masies i les cases de pagès i d’altres elements característics del patrimoni rural, com són les tines per elaborar el vi, situades al costat mateix de les vinyes, o les barraques de pedra seca. L’època contemporània també hi és present: la industrialització, el naixement d’un ric entremat d’associacions i agrupacions culturals que han donat vida al municipi, així com les festes i tradicions i els esdeveniments més recents que marquen el curs d’aquests dos pobles en els últims anys.

– RUBIO, Xavier. L’evolució de la població del Bages, 1950-1996: del gran creixement a l’estancament. Un estudi de demografia territorial, col·lecció “Monogràfics” nº21, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1999, 158 pàgs. (16×23 cm), il·lustrat.

L’estudi de la població bagenca de la segona meitat del segle XX, és l’objectiu del demògraf Xavier Rubio, que ens ofereix les dades més importants en aquest llibre. Malgrat la seva importància inqüestionable a l’hora de projectar i optimitzar els serveis necessaris en un espai territorial determinat, com pot ser la comarca, no sempre la informació elaborada pels investigadors apareix amb diligència en publicacions a l’abast de tothom. Per això, és remarcable aquesta obra perquè ofereix a totes les persones potencialment interessades: estudiants d’ensenyament mitjà i universitari, ensenyants, polítics i tècnics e les administracions locals i comarcal, comerciants, industrials, economistes… la possibilitat de conèixer amb detall quants som, d’on venim i cap on pot anar possiblement, el futur immediat dels que vivim al Bages.

El material aplegat i ben treballat, reflectic, naturalment, de la manera pròpia dels estudis demogràfics, on hi sovintegen mapes, taules i gràfics, ens acosta als índex de natalitat, mortalitat i l’emigració, analitzant-ne el comportament dels trenta-cinc municipis que conformen la comarca. S’estructura en tres parts: primerament una exposició de tota l’evolució demogràfica global des de principis de segle fins a l’actualitat; segueix l’anàlisi de 1950 a 1975, quan es produeix el gran boom a causa del fenomen de la immigració i, en tercer lloc, de 1975 a 1996 quan es detecta un gran estancament i es viu una baixíssima natalitat.

L’autor no es limita, però, a mostrar asèpticament les dades, sinó que pretén alhora reflexionar sobre el paper a desenvolupar de cara al propvinent segle XXI. Les xifres més recents són particularment importants ja que ens ofereixen un punt d’inflexió (segons Xavier Rubio, detectable ja l’any 1995, uns anys abans que al conjunt català) en els baixíssim índex de natalitat dels darrers anys i demostren un canvi d’implantació interterritorial. Es veu així una important emigració residencial de la capital, Manresa, cap als municipis del seu entorn immediat, la qual cosa permet comprovar el procés de formació de la ciutat plurimunicipal del Pla de Bages. Aquest treball, en una primera versió, va ésser guardonat amb el premi “Lacetània” del Centre d’Estudis del Bages en l’edició de 1997.

– PARCERISAS, Roser. Memòria d’Aguilar de Segarra. Recull de la vida d’un poble, col·lecció “Monogràfics” nº22, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2000, 295 pàgs. (16×23 cm), il·lustrat.

És aquesta una monografia local realment singular. Hom pot dir que totes ho són en la mesura que tracten directament un espai natural i humà concret i s’adrecen bàsicament a un públic autòcton. És cert, però aquesta afirmació que aquesta afirmació es vol referir a la manera com la seva autora l’ha pensat i elaborat. Roser Parcerisas ens planteja una obra poc convencional, que pretén fugir de l’aplec més o menys ben ordenat i complet de dades històriques. Ella vol sobretot guardar la memòria i recollir com explicita el títol, la vida d’aquest poble. I ho ha fet anant casa per casa, parlant amb la seva gent i recollint allí els documents que generació rera generació s’han anat conservant, mig oblidats, però sempre presents.

D’aquesta recerca n’han sorgit veritables sorpreses, autèntiques “perles” el nostre patrimoni arxivístic: versos esquellots, remeis, cançoners, oracions, dietaris, històries divertides i dramàtiques, escrits referents a episodis bèl·lics del passat, etc. que demostren la riquesa i les possibilitats que presenta encara el nostre món rural si hi ha estudiosos disposats a resseguir pam a pam el territori i, sense presses, però amb constància, remenar aquí i allà. El resultat final, del qual aquest llibre és un magnífic resum, ha estat una veritable història del municipi d’Aguilar, l’Estació, Castellar o les Quadres, feta a partir de les seves pagesies. El lector trobarà el text repartit en tres grans capítols; les pedres, la gent i les festes. Al primer es descriu el patrimoni històricoartístic, amb les seves restes arqueològiques, les esglésies, cases i castells. Al segon bloc, el més gran, s’exposa la vida als masos des de l’edat mitjana fins als nostres dies utilitzant totes les fonts històriques de què es disposa, les ja conegudes i, sobretot, les que l’autora ha recuperat escampades arreu.

El darrer capítol ens acosta a les festes, els costums i les tradicions, amb una especial atenció al testimoni de les persones grans, que guarden el record de la vida tradicional. Gràcies a aquest llibre bona part d’aquest patrimoni serà, si més no, conegut per les generacions futures i quedarà, doncs, a l’abast de tothom.

– BADIA, Josep Mª. Escola Diocesana de Navàs, 50 anys fent futur amb la formació professional, col·lecció Monogràfics nº23, ed. Centre d’Estudis del Bages i Escola Diocesana de Navàs, Manresa-Navàs, 2001, 375 pàgs. (16×23,5 cms.), il·lustrat.

Enguany l’Escola Diocesana de Navàs celebra el seu cinquantè aniversari. per commemorar-ho Josep Mª Badia ha escrit la seva història. Es tracta d’un dens i documentat treball que, de manera a vegades quasi “notarial”, va esgranant cadascun dels episodis, a vegades difícils, que aquest peculiar centre d’ensenyament professional ha anat vivint en el decurs del darrer mig segle. Nascuda al si del Casal Jesús Obrer, l’escola va ser ideada per Vicenç Vidal Casacuberta, un empresari del ram tèxtil que n’esdevingué alhora el seu principal mecenes.

Tutelada inicialment per la parròquia de Navàs fou ben aviat traspassada al bisbat de Solsona, en temps del famós bisbe Tarancón. Des d’aleshores, i sota la direcció inicial de Lluís Badia i Torras, han estat nombrosos els alumnes i professors que han passat per les seves aules per estudiar mecànica, tèxtil, fusteria, electricitat, delineació, química, administració i altres branques de l’ensenyament mitjà i de formació professional. Una obra, en definitiva, que vol ser una crònica completa d’un centre que ha tingut i té encara un paper fonamental en l’aprenentatge dels joves de bona part de les poblacions de la conca del Llobregat.

– LLUSSÀ, Rafel: Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998, col·lecció “Monogràfics” núm. 24, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2002, 335 pàgs. (16 x 23,5 cm).

Aquest llibre marca, probablement, una fita dins de l’àmbit dels estudis d’anàlisi geogràfica a la conca mitjana i alta del Llobregat, espai natural i humà que comparteixen les comarques del Bages i el Berguedà. Realizat a partir d’una tesi doctoral de l’any 1999, adaptant-la i actualitzant-la per a poder-la presentar avui com a llibre. És el fruit d’una recerca innovadora, detallada i pacient que parteix del coneixement directe, aconseguit amb la recopilació ingent de dades. El seu autor analitza a fons les transformacions econòmiques que s’han donat durant un període temporal de gairebé un quart de segle.

A partir de l’aproximació teòrica i la recerca detallada es posa de manifest l’evolució d’aquest territori, comparant-lo amb d’altres comarques de la Catalunya central i l’àrea metropolitana de Barcelona. Incideix alhora, a escala local, amb una anàlisi qualitativa de la indústria a l’entorn urbà manresà i també del Berguedà, presentant i valorant els projectes de desenvolupament en els quals hi tenen un important paper els agents socials, polítics i econòmics. Es tracta, doncs, d’un treball de marcat accent acadèmic, que vol i aconsegueix, tanmateix, un perfil clarament amè i divulgatiu, la qual cosa hauria de facilitar que fos tingut molt en compte a l’hora de treballar les futures estratègies de desenvolupament i la planificació del nostre espai sòcio-econòmic.

– JUAN, Mercedes ; SOLÉ, Francesc X. ; GALERA, Andreu ; ORRIOLS, Anna: L’església parroquial de Sant Miquel de Cardona. El gòtic al mig Cardener, col·lecció «Monogràfics» núm. 25, ed. Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2003, 195 pàgs. (16,5 x 23,5 cm), il·lustrat.

Aquest volum constitueix una nova aportació a la bibliografia històrica de Cardona, cada vegada més rica i interessant. Partint, doncs, d’un cicle de conferències preparat per a commemorar els sis-cents anys de la consagració de l’església gòtica de Sant Miquel, s’han aplegat i publicat, a manera de miscel·lània, tres treballs presentats als anys 1998 i 1999. Al primer, Mercedes Juan i Francesc X. Solé analitzen l’evolució històrica de la vila partint de la documentació històrica i l’arqueològica. Seguidament, Andreu Galera ens introdueix dins l’origen de la construcció, en la qual hi van tenir una importància cabdal les fundacions de beneficis eclesiàstics, acostant-nos al món econòmic i religiós de la baixa edat mitjana. Finalment, Anna Orriols exposa les característiques de la pintura gòtica allí conservada, destacant les del pintor cardoní Pere Vall. Cal destacar, per acabar, que l’edició d’aquest llibre ha estat possible gràcies al mecenatge de Manuel Sala, farmacèutic local. I avui dia una aportació d’aquest tipus no és corrent i mereix el nostre més sincer agraïment col·lectiu.

– BAJONA, Ignasi: L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002), col·lecció «Monogràfics» núm. 26, Manresa, 2003, 296 pàgs. (16,5 x 23,5 cm), il·lustrat.

L’emblemàtic Institut Lluís de Peguera de Manresa va assolir el proppassat 2002 els seus primers setanta-cinc anys de vida. A part de diversos actes commemoratius, la publicació d’aquest llibre, escrit per Ignasi Bajona, exalumne, exprofessor i exdirector d’aquest centre educatiu, n’ha estat una excel·lent aportació. Aquest institut va ser fins al 1977 l’únic centre públic d’ensenyament mitjà (o de segona ensenyança, com es deia inicialment), amb una influència que depassava de llarg tota la comarca. La seva construcció no fou, però, fàcil. Coincidint amb el centenari de les batalles del Bruc, l’any 1908, es col·locà la primera pedra.

D’aquesta manera s’aconseguia de l’estat espanyol una obra molt més pràctica i útil que no pas un monument, tal com havien acordat les Corts de Cadis del 1812 per premiar l’esforç de la ciutat durant la Guerra del Francès. Tot i així, no fou fins al 1927 que es va poder inaugurar, després d’haver estat aturades les obres d’aquest «Grup Escolar» diverses vegades. D’aleshores ençà han passat moltes coses, que l’autor del llibre explica i analitza amb detall. A través de la seva lectura hom pot veure bona part dels protagonistes de la vida docent i es pot seguir perfectament la història dels successius plans d’estudi que ha tingut el nostre país al llarg del segle XX. Una obra, en definitiva, imprescindible per a l’enriquiment de la bibliografia històrica manresana.

– RUBÍ i CASALS, Maria Gemma. El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875-1901. col·lecció “Monogràfics” núm. 27, Manresa, 2007.

La democràcia es va obrir camí lentament en el marc d’un sistema polític que solament era liberal, malgrat haver reconegut els drets polítics als ciutadans de sexe masculí. El 1891 el sufragi universal va ampliar notablement la representació política de la ciutadania, però la supervivència del règim polític depenia del control rigorós que havien d’exercir les autoritats governamentals, perquè aquesta era l’espina dorsal del sistema polític sorgit de la constitució de 1876.

Mots com tupinada, roda falsa d’electors o candidat cunero formen part de la nostra història electoral, d’una època en què els ciutadans començaven a exercitar-se en el dret de sufragi i al mateix temps el règim polític de la Restauració institucionalitzava unes pràctiques fraudulentes conduents a falsificar els resultats de les urnes. Aquestes pràctiques van ser presents en la prehistòria de la nostra democràcia, en el decurs d’un procés molt lent i ple d’obstacles que va fer possible el trànsit del liberalisme a la democràcia. El llibre que teniu a les mans analitza la vida política de la societat manresana del darrer quart del segle XIX, l’establiment del torn dinàstic, la marginació del carlisme, del republicanisme i de l’obrerisme, el sorgiment del catalanisme polític i la decisiva conjuntura finisecular d’àmplia mobilització que posa en entredit les bases del sistema polític.

– SITJES i MOLINS, Xavier. Els Castells i Torres Medievals del Bages. Col·lecció “Monogràfics” núm. 29, Manresa, 2013.

– TORRAS CORTINA, Miquel. Navarcles en època feudal. Col·lecció “Monogràfics” núm. 30, Manresa, 2019.

L’historiador i paleògraf navarclí Miquel Torras Cortina, ha recollit tots els documents que parlen del Navarcles dels segles X, XI i XII i n’ha reconstruït la història. L’autor, que és professor a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha dut a terme una acurada tasca de transcripció d’un total de 120 documents que parlen del municipi bagenc en qüestió i que van des de l’any 940 (el primer cop que surt el nom de Navarcles) fins el 1132. I tot plegat ho ha agrupat en el llibre Navarcles a l’època feudal (segles X-XII), en el qual parla de com era la població durant aquells temps, quina gent hi vivia, quin aspecte tenien els paisatges i els conreus… A banda, la publicació s’acompanya d’un CD amb el corpus dels 120 documents treballats.

– TORRA i PUIGDELLIVOL, Montserrat. Els Torra, una família manresana. Col·lecció “Monogràfics” núm. 31, Manresa, 2020.

L’autora és Montserrat Torra i Puigdellívol, neta de Ramon Torra i Pujol, que al llibre explica aquests antecedents del seu avi i el canvi de rumb que va representar en la tradició familiar, un canvi que responia de manera clara al seu interès per la cultura i pel compromís cívic. La història documentada de la família va més enrere del segle XX i es remunta fins al segle XVIII, i potser fins al XVI-XVII a Calaf. Sembla que el 1747, un Torra de Calaf se’n va a Manresa a buscar feina i s’hi instal·la com a aprenent de veler. És el començament d’una saga de teixidors de vels que, passant després a teixidors de lli, durarà 170 anys.