Necrològica de Josep Maria Gasol i Almendros, membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi a càrrec de Francesc X. Puig Rovira
Nascut a Manresa el 24 de novembre de 1924, Josep Maria Gasol Almendros començà, quan arribà a l’edat permesa, els estudis eclesiàstics al seminari de Vic. Els hagué d’abandonar per la Guerra Civil el 1936; any en què passà a estudiar a l’Institut de Batxillerat de Manresa, per tornar el 1939 al seminari de Vic, on fou deixeble d’Eduard Junyent Subirà (Vic, 1901 – 1978), sacerdot, historiador i arqueòleg. Fou ordenat prevere l’any 1948. Durant uns anys estigué destinat en parròquies de la diòcesi de Vic.
Després seguí estudis al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana de Roma, on abans també n’havia cursat el seu professor, el doctor Junyent. Hi cursà la diplomatura de Biblioteconomia i Arxivística i el 1953 es llicencià, i després es doctorà, en Arqueologia Cristiana.
En tornar a la diòcesi de Vic, combinà la tasca pastoral com a sacerdot amb la de professor de geografia, d’història i de religió, en diversos centres educatius de Manresa. Des del 1956 fou professor a la Universitat Laboral de Tarragona.
El 1961 fou nomenat arxiver de la Seu de Manresa, amb la dignitat de canonge. També fou director de l’Arxiu Històric de Manresa durant gairebé trenta anys i cronista oficial de la ciutat.
Des d’uns quants anys abans que Mossèn Gasol ocupés aquests càrrecs –que tradicionalment gaudeixen d’una consideració especial a la ciutat–, alguns prohoms de la societat civil de Manresa eren conscients que s’havia de trobar una persona idònia per ocupar-los i preparar la substitució de qui els ocupava fins llavors, el sacerdot Valentí Santamaria Clapés, també canonge de la Seu, el qual tenia la salut delicada i l’edat propera a la jubilació.
Semblà que, per l’historial eclesiàstic i intel·lectual que ja posseïa, el jove sacerdot manresà Josep Maria Gasol podia ser la persona adequada. Quan es feu càrrec efectiu de la direcció, trobà els dos arxius esmentats en un estat lamentable de descurança, sense que rebessin de les autoritats municipals els recursos necessaris per a les atencions normals. El nou director patí aquestes circumstàncies i li costà temps de superar-les, però a més de posar-hi tot l’esforç personal possible, no deixà de prestar atenció a altres aspectes del treball que li corresponia; com ara posar ordre als arxius i estudiar els documents relatius al passat de la ciutat, de manera que començà a publicar diversos articles divulgatius sobre esdeveniments, institucions i persones que configuren la història de la ciutat.
Alhora, lamentava que el Museu Comarcal de Manresa, que també pertanyia al seu àmbit, es trobés tancat al públic i en un estat d’abandonament. Ben aviat, Mossèn Gasol fou conegut i apreciat pels manresans per la seva tasca com a cronista de la ciutat i per altres en el camp de la cultura. Esdevingué una de les personalitats intel·lectuals de Manresa amb una projecció més important, no solament en l’àmbit local, sinó també en el de la cultura catalana.
Des dels primers anys de la dècada dels seixanta publicà un gran nombre de llibres i fulletons destinats a la divulgació de temes relacionats amb la història de Manresa i dels manresans. Un dels primers fou La història de Manresa explicada als infants (1970); l’any següent publicà Manresa, panorama d’una ciutat (1971), una visió global de la història de Manresa. Ambdues foren reeditades al cap d’uns anys. Entre les històries d’institucions locals es poden esmentar Caja de Ahorros de Manresa (1873-1973). Historia de una institución centenaria (1984), La Seu de Manresa. Monografia històrica i guia descriptiva (1975), La Junta d’Aigües Potables de Manresa. Cent anys d’història ciutadana (1982), El Col·legi d’Advocats de Manresa. Ressenya històrica: 1882-1982 (1984), entre moltes d’altres. També és l’autor d’un llibre de records de joventut, que porta el títol de Memòries d’un escolà de la Guia. Petita història d’un quart de segle: 1924-1948 (1998). També publicà centenars d’articles en revistes i diaris.
A partir de 1975, Mossèn Gasol tingué la satisfacció de veure més reconeguda la seva labor des de l’Ajuntament de Manresa, ja que li proporcionaren més atenció i més mitjans per al condicionament de l’arxiu municipal i per al servei públic que prestava, que quedà més obert als ciutadans. També és reorganitzà el Museu Comarcal de Manresa, del qual ell era el director efectiu i es pogué obrir al públic després de molts anys d’estar tancat. En aquest període, Gasol fou l’impulsor principal de la fundació del Centre d’Estudis del Bages (1978) del qual fou el primer president. El Centre d’Estudis esdevingué des de l’inici una entitat destacada, com acostuma a ser en ciutats de categoria semblant a Manresa, i des de la seva fundació s’ha portat a terme un nombre molt notable de publicacions locals. Els seus mèrits li foren amb la concessió del Premi Bages de Cultura (1995) i la Medalla de la Ciutat de Manresa (1998). El 1991 havia rebut de la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi.
Josep Maria Gasol pertany a un grup d’eclesiàstics que han compartit el servei pastoral en parròquies i institucions de l’església amb tasques d’estudi de la història i d’altres disciplines humanístiques, i que han destacat com a historiadors locals i d’altres temàtiques. En totes les èpoques, un bon nombre han estat acadèmics de número o corresponents de la nostra Acadèmia. Precisament el que fou el mestre més directe de Gasol, Eduard Junyent Subirà, també fou acadèmic corresponent per Vic, entre 1957 i 1978.
Després d’uns anys amb la salut delicada, Mossèn Gasol morí a Manresa el 2 de juliol de 2018. Recordem la seva obra. Descansi en pau.
Francesc X. Puig Rovira. RACBASJ. Butlletí XXXIII, 2019